Valenciá Castell de Cullera

El Castell de Cullera se situa en la vessant de la Muntanya de Cullera o Muntanya de l'Or, en la seua part més meridional, i s’hi pot accedir des de la població, situada als peus de la muntanya, a través de l’accés per a vianants de les... leer más

El Castell de Cullera se situa en la vessant de la Muntanya de Cullera o Muntanya de l’Or, en la seua part més meridional, i s’hi pot accedir des de la població, situada als peus de la muntanya, a través de l’accés per a vianants de les Revoltes Noves i, també, a través d’un accés rodat que ix del Barri de Sant Antoni.
És una construcció d‘època califal, del segle X, erigida per l’estat cordovés per al control i defensa del territori, especialment de la zona litoral i desembocadura del riu Xúquer. L’existència d’este enclavament en una època tan antiga coincidiria amb una revitalització i el desenrotllament urbà en el Sharq al-Andalus, és a dir, en l’est peninsular islàmic, sobretot, en la franja costanera.

Amb la caiguda del califat, el Castell de Cullera formarà part del sistema defensiu de la frontera sud de la taifa independent de València i continuarà sent peça bàsica durant la primera meitat del XII, al llarg del període almoràvit i, posteriorment, de l’imperi almohade.

La fortalesa va passar a mans cristianes en el segle XIII, després d’un primer intent fallit de Jaume I, possiblement per falta d’abastiment i de material de guerra. En tot cas, en 1239, després de la presa de València, el Castell de Cullera estava sota el control del Conqueridor.

A partir de la Conquesta, va pertànyer a diferents senyors. En principi, la meitat de la fortalesa va ser donada als Hospitalaris mentre que la resta va passar a mans del Vescomte Castellnou. En 1319, la meitat de corresponent als Hospitalaris va passar a la recentment creada Orde de Montesa. L’any 1330 es va incorporar a la Reial Corona, encara que va ser empenyorat en 1341 al Senyor de Sogorb i comprat, en 1344, pel Comte de Terranova. En 1358 va ser rescatat pel rei Pere IV que el va incorporar al patrimoni reial. Però, l’any següent, va ser venut al coper reial, Esteve d’Aragó. Durant la Guerra dels dos Peres—entre Pere IV d’Aragó i Pere I de Castella— el castell va caure en poder de les tropes castellanes i, posteriorment, recuperat per les aragoneses. Com a conseqüència de les guerres va ser, en bona part, enderrocat i reconstruït posteriorment. L’any 1381 el castell va ser venut pel rei a la ciutat de València que el va mantindre en propietat fins a 1402, any en què el rei Martí I l’Humà l’incorporà una altra vegada al Reial Patrimoni fins a l’any 1707.

Cal aclarir, estimat visitant, que la costa valenciana va ser al llarg dels anys un focus d’atracció per als pirates barbarescos. Però amb l’arribada del segle XVI, el fenomen es va aguditzar amb l’entrada en escena dels pirates turcs. La defensa del litoral es va convertir, des d’aleshores, en una prioritat i, en conseqüència, també ho va ser la reforma i adaptació defensiva del Castell de Cullera.

Així, doncs, si convulsos havien sigut els segles XIII, XIV i XV, el segle XVI significa, per al Castell de Cullera, l’ adaptació defensiva contra l’augment dels atacs pirates. Esta adaptació es va traduir en la construcció d’una sèrie de baluards i revellins, un reforçament dels llenços de la muralla amb alambors i la disposició de peces d’artilleria en diferents torres. Totes estes obres, junt amb la construcció de les torres sentinella del litoral i el reforç de l’església-fortalesa de la vila i la posterior construcció del recinte murallat urbà, anaven encaminades, com queda explicat, a intentar assegurar la defensa de la vila i del litoral contra els atacs i saquejos de la pirateria.

Durant els segles següents, XVII i XVIIII, el castell gaudirà d’un període d’estabilitat política que es traduirà en distints canvis en la fisonomia de castell. De fet, la transformació va estar motivada per la necessitat de comptar amb espais habitables per a acollir l’ermità i els romers. S’hi construiran edificacions destinades a estances del cuidador del castell, així com a creació d’una hostatgeria. Tot això farà que la construcció perda el caràcter castrense original en benefici d’una aparença més domèstica. És en aquells anys quan s’erigixen el porxo d’entrada, la Sala del Mar, la Sagristia i la vivenda del “casteller.” L’estat de ruïna d’estes estances i la pobresa dels materials van provocar la seua demolició durant les obres de restauració.

En el segle XIX tornarà a registrar-se una destacada activitat militar amb la Guerra del Francés o de la Independència, en la qual tan sols cal destacar algunes obres de reforç. Posteriorment, amb les guerres carlines, es van efectuar les principals obres de fortificació. Mentre que durant la primera i segona guerra carlina les obres de fortificació a penes afecten el castell, serà durant la tercera guerra carlina quan es construiran línies d’espitlleres en la Torre Major, en el Baluard, el Mur Occidental i el Revellí. Però, potser, la reforma més important va afectar la Torre Major, ja que es va destruir l’estança voltada que posseïa i es va terraplenar per a convertir-la en una plataforma per a la fuselleria. El Pati de les Cisternes va ser un altre espai que es va veure molt alterat, ja que la meitat nord va ser replanada fins a aconseguir el nivell de la meitat sud. Sobre el replà es van construir les denominades Casetes Isabelines, dedicades a l’aquarterament de tropes. En elevar-se el nivell del pati, es van construir espitlleres en el mur occidental i unes grades corregudes per a accedir-hi.

Després d’estos episodis bèl•lics, el castell va caure en un estat d’abandonament i només la presència d’un ermità que atenia la capella de la Mare de Déu del Castell va fer possible que la fortalesa es mantinguera més o menys en peu. Posteriorment, en la segona meitat del segle XX, s’hi va instal•lar una comunitat de frares franciscans i es va construir un santuari just al costat del castell. Algunes parts de la fortalesa es van reformar per a ús escolar, com la Capella o la Sala d’Armes, mentre que el pati es va convertir en improvisat camp de futbol.

En l'actualitat, la fortalesa, ubicada en situació més elevada de tot el conjunt defensiu, està conformada per una sèrie d'elements, torres i llenços, estructurats al voltant d'un pati central. La fortalesa presenta una planta rectangular... leer más

En l’actualitat, la fortalesa, ubicada en situació més elevada de tot el conjunt defensiu, està conformada per una sèrie d’elements, torres i llenços, estructurats al voltant d’un pati central.

La fortalesa presenta una planta rectangular irregular, amb els costats llargs que corresponen a la muralla occidental, majoritàriament un mur d‘època isabelina que exhibix ordenades espitlleres, que s’orienta al poble; i l’oriental, que mira al mar, esta última reforçada per la Torre Blanca. Els costats curts estan ocupats per la contundent Torre Major i el Baluard, així com per un llenç interromput per la Torre del Respatller o Redona. Al cantó sud-est s’erigix la Torre de Cap d’Altar.

L’accés s’ubica en el mur occidental, a través d’un va de xicotetes dimensions amb arc de mig punt de rajoles, protegit pel Revellí. En l’interior, un corredor antigament cobert a manera de porxo, fa de distribuïdor a les diferents estances i als diferents nivells. En el primer nivell s’ubica la Capella o ermita Vella, configurada per dos naus formant una “L”. En este primer pla hi ha un accés a l’aljub, i una escala adossada que desemboca en el Pati d’Armes o Pati dels Aljups, situat a una cota sensiblement més elevada.

Des del Pati s’accedix als pisos superiors de la Capella: la Sala d’Armes i la terrassa de la Sala del Mar, esta última utilitzada com a vivenda de l’ermità o casteller i hostatgeria. Des d’ací, s’accedix també al cos superior de la Torre Blanca i a la seua terrassa. Des d’este punt accedim al caminal, des del qual s’ascendix a la plataforma del Baluard i, des d’allí, a la Torre Major, el lloc més inexpugnable de tot el conjunt fortificat.

Accedim al castell a partir d'una escala exterior que supera un notable desnivell i que desembarca en la plataforma del revellí o torre exterior defensiva que, al seu torn, conduïx a la porta d'entrada a la fortalesa. El visitant ha de saber... leer más

Accedim al castell a partir d’una escala exterior que supera un notable desnivell i que desembarca en la plataforma del revellí o torre exterior defensiva que, al seu torn, conduïx a la porta d’entrada a la fortalesa.

El visitant ha de saber que este accés no és l’original, sinó que està condicionat per la construcció del santuari en 1896, i les seues dependències annexes en el segle XX, que van modificar la seua configuració medieval.

Així, doncs, fem un esforç imaginatiu i visualitzem la configuració original. Abans d’estes construccions s’hi continuava accedint per la part que dóna al mar, entre la barbacana i la fortalesa. Sabem que l’entrada al castell estava en el mur oriental del primer albacar o Albacar Vell, defesa per la Torre del Cap d´Altar, des d’on arrancava una espècie de corredor en forma colzada que discorria entre la barbacana i la fortalesa fins a entrar en el castell per davall de la porta actual. D’este conjunt —barbacana i corredor— només s’ha conservat la part final, que dóna a les escales d’accés, i que és possible admirar abans de l’entrada a la fortalesa. La barbacana, en este punt, va ser destruïda per a crear el nou accés a la fortalesa en els primers anys del segle XX.

Pel que es referix al Revellí, torre exterior que cobrix la cortina d’un fort i la defensa, és una construcció molt característica del segle XVI. Permetia la instal•lació d’artilleria a la seua terrassa. Al Castell de Cullera, el Revellí es construïx per a una millor defensa de la porta d’entrada i es va adossar, lògicament, a la barbacana d‘època almohade. Esta remodelació va necessitar l’obertura d’un va o buit en la mateixa barbacana per a poder accedir a la fortalesa. Este va es va mantindre fins a principis del segle XX, quan es va destruir per a crear el nou accés al castell. Les espitlleres que mostra el mur nord del Revellí són del segle XIX, concretament de l‘època de les guerres carlines.

Travessem la porta d'accés, estimat visitant, i ens trobarem amb la Capella o ermita Vella. L'entrada principal a la construcció se situa a la dreta i és, actualment, lloc d'exposició de la important col•lecció del Museu Municipal... leer más

Travessem la porta d’accés, estimat visitant, i ens trobarem amb la Capella o ermita Vella. L’entrada principal a la construcció se situa a la dreta i és, actualment, lloc d’exposició de la important col•lecció del Museu Municipal d’Història i Arqueologia de Cullera.

La primera cosa que ens sorprendrà de la Capella és la seua bellesa i estilització. Es tracta d’un edifici religiós, construït entre mitjan del segle XV i la segona meitat el segle XVI, obra del mestre pedrapiquer Joan d´Alacant. En origen posseïa una planta de saló, que es correspondria amb l’ala est, coberta per voltes de creueria els arcs de la qual apuntats confluïxen en una clau i descansen sobre capitells que s’eleven sobre pilastres de pedra. Estos arcs aporten altura i harmonia al conjunt.

En la segona meitat del segle XVI es va decidir construir una nova sala a imatge i semblança de la capella, encara que amb diferències estilístiques destacades en el disseny dels arcs i les voltes. D’esta manera, els dos àmbits van quedar unificats formant una singular planta en forma de “L”. En un principi, la funció d’esta ala nord no va ser de capella ampliada sinó de refectori o menjador —tal com es desprén de la documentació coetània— i no serà fins al segle XVIII quan s’integrarà en l‘àmbit del culte religiós. Este espai dóna pas, mitjançant un gran arc diafragmàtic, o siga, disposat en la direcció transversal de l’espai construït, a un espai obert a manera de pati. El pati estava pavimentat amb rajoles ceràmiques i posseïa dos bancs adossats a la muralla. En la seua part esquerra es va construir una escala que comunicava amb el Pati de les Cisternes. Per damunt de la clau de l’arc es va obrir una fornícula rematada per un teuladell per a acollir una imatge religiosa, probablement la Mare de Déu del Castell, a la qual estava dedicada la Capella.

Durant els segles XVII i XVIII, es documenta el tapiat de tots els vans i accessos per a, posteriorment, omplir tot l’espai fins a aconseguir el nivell del Pati de les Cisternes i construir, damunt, un nou edifici denominat la Sagristia. És ara quan el refectori o menjador de la capella o ermita s’obri al culte, i es conforma eixa singular planta en “L”.

Les excavacions arqueològiques practicades en el subsòl de la Capella han aportat interessants dades sobre l’evolució constructiva d’este espai. Així sabem que anteriorment a la construcció de la capella va existir un edifici islàmic que va posseir un cos superior i magatzems subterranis. A este edifici s’adossaven les Torres del Cap d´Altar i del Respatller, esta última amb accés directe des de la planta inferior de l’edifici. Els materials arqueològics localitzats durant les excavacions han aportat una cronologia dels segles XI i XII, és a dir, dels períodes més antics.

El pati és l'espai central del castell des d'on s'articulen totes les dependències. El mal anomenat Pati d'Armes, és conegut històricament com a Pati dels Aljubs o Pati de les Cisternes. Precisament els aljubs—en el cas del Castell de... leer más

El pati és l’espai central del castell des d’on s’articulen totes les dependències. El mal anomenat Pati d’Armes, és conegut històricament com a Pati dels Aljubs o Pati de les Cisternes. Precisament els aljubs—en el cas del Castell de Cullera n’hi ha dos, situats en la meitat sud— són les úniques construccions pròpies que allotja el pati.

Tornem a retrotraure’ns en el temps, estimat visitant, per a tractar de visualitzar el treball realitzat en este espai. I és que les excavacions han permés comprovar que el pati es trobava en una cota molt més baixa que l’actual. Els mateixos treballs d’excavació han detectat tres moments de farciment del pati:
• Un primer moment que es correspon amb el segle XVI, en què es va reomplir tota la superfície del pati però sense arribar a tapar els aljubs, deixant a la vista un paviment de terra piconada.
• Un segon moment, durant el segle XVIII, que es va reomplir només la meitat sud del pati fins a ocultar els aljubs, deixant a la vista un paviment de taulells ceràmics.
• Un tercer moment —durant les guerres carlines del segle XIX—en què es va reomplir la meitat nord fins a igualar-lo amb la meitat sud, quedà tot el pati a un mateix nivell i s’unificà tot el paviment amb taulells ceràmics.
La construcció de l’anomenada Sagristia—planta inferior de la vivenda del casteller o cuidador del castell— va suposar reomplir en quasi tres metres tot l’espai del pati, exceptuant l’espai cobert pel porxo d’entrada a la Capella, i condemnar, definitivament, l’accés nord a la mateixa Capella a través de l’arc, al mateix temps que s’inutilitzava el xicotet pati que l’antecedia. La construcció dels anomenats Cuartos Nuevos — o noves edificacions— en el segle XVIII va provocar l’actual composició del pati i accés, en dos plans diferents.

Parlem ara de l’anomenat Mur Espitllerat Isabelí que, en la seua configuració actual forma part d’una sèrie de construccions i renovacions que es van realitzar al castell a mitjan segle XIX com a conseqüència de les guerres carlines.

D’entrada, és necessari aclarir que esta muralla és molt més antiga. Les excavacions arqueològiques practicades han permés establir la seua seqüència constructiva: en origen, es tracta d’una muralla de base islàmica reformada en el segle XVI amb l’obertura de dos troneres per a ubicar dos ribadoquines o canons de mig abast. En el segle XVIII va caure la meitat sud d’esta muralla per la qual cosa es va haver d’alçar de nou i es va dur a terme un lleugera reculada, és a dir, una separació mínima sobre l’alineació original, com encara hui s’hi pot observar. Finalment, en el segle XIX, també per imperatiu bèl•lic, es van realitzar les últimes remodelacions per a adaptar la muralla a les necessitats derivades de les guerres carlines.

El visitant sap que no hi ha castell reconegut sense Sala d'Armes. La del castell de Cullera és una habitacle rectangular que se situa per damunt de la Capella. L'estança ocupa el volum superior d'un antic edifici islàmic, però com a tal Sala... leer más

El visitant sap que no hi ha castell reconegut sense Sala d’Armes. La del castell de Cullera és una habitacle rectangular que se situa per damunt de la Capella. L’estança ocupa el volum superior d’un antic edifici islàmic, però com a tal Sala d’Armes es va construir després de l’edificació de la Capella. La superposició d’elements arquitectònics, des dels més antics, islàmics, als més recents, és una constant en el castell de Cullera. Per a tractar de recuperar de la millor manera l’aspecte original de cada una de les estances, s’ha hagut de treballar de valent, però sobretot, partint d’uns treballs exhaustius d’excavació i d’estudi de la documentació existent. Res s’ha deixat a l’atzar i és per això que el visitant podrà admirar la bondat i la qualitat del treball de recuperació que s’ha fet, per exemple, en esta Sala d’Armes.

L’antic edifici islàmic queda testimoniat pels murs de tàpia de terra que alterna amb tongades de calç i l’arc de ferradura, el típic de l’art islàmic, que va ser l’ingrés original a esta sala fins al segle XVIII. L’entrada des del pati es realitzava per una altra escala ja desapareguda, que donava accés a la sala a través d’este arc de ferradura, hui convertit en finestra-mirador.

Durant els treballs d’arqueologia, s’hi van descobrir fins a tres cobertes diferents que es correspondrien amb moments cronològics distints. Un primer moment, islàmic, en què la coberta estava més baixa. Un segon període, en el segle XVI i un tercer moment, en el segle XX. L’armadura o coberta que s’hi pot contemplar actualment reproduïx fidelment l’original del segle XVI, és a dir una coberta quasi plana, amb una lleugera inclinació en direcció al pati per a la conducció de l’aigua de pluja cap als aljubs.

El visitant ha de saber que les restes de l’antiga decoració pictòrica que albergaven els seus murs, mereixen capítol a banda. Es tracta d’una sèrie repetida a manera de franja decorativa localitzada en la part superior de les parets. La sala es trobava originàriament pintada en la seua totalitat d’un color almagre, és a dir, de color terra roja. Sobre este color base, hui desaparegut, s’aprecien nombrosos traços a carbó ubicant la correcta posició dels dibuixos. En la part superior s’han conservat dos elements decoratius que descriuen una forma lobular simple de la qual penja una campana, realitzats en el mur per incisió i, posteriorment, pintats de blanc i marcats a punta de pinzell. Els traços dels contorns i de les figures contingudes apareixen decorats amb pintura negra.

La sala oferix al visitant altres restes parietals d’indubtable interés. Per exemple, en el costat esquerre de l’arc de ferradura trobarem gravat el tauler d’un alquerc o joc de dames d‘època islàmica. Desconeixem el seu vertader significat, ja que la posició que ocupa no servix per al joc. Possiblement es realitzara amb alguna intenció simbòlica o fóra fruit d’un simple entreteniment per part del constructor de l’arc.

Al costat de la gran finestra que hi ha en la part oest de la sala es troben les restes d’una pintura mural, de finals del XVIII, que reproduïx la bandera de la marina mercant espanyola segons el disseny encarregat pel rei Carles III. El fet que tota la sala estiguera decorada amb esta bandera fa pensar en una vinculació amb la Marina Mercant, que reforça la idea de la relació constant entre Cullera i el mar que l’envolta i la protegix.

Al costat d’estes pintures es va localitzar una de les pessetes denominades de “la mà al cul” , que s’exposa al Museu Municipal d’Història i Arqueologia, i que s’encunya entre la segona i la tercera guerra carlina, precisament quan el castell cobra el seu major protagonisme i importància estratègica.

La Sala d’Armes, a més, posseïx accés a les dos torres més antigues del castell: la Torre del Respatller i la Torre de Cap d´Altar, una prova més que ocupa un espai molt més antic, i relacionat amb estes torres, espai que hauríem de situar cronològicament en el segle XI.

El visitant ha de saber que la Torre del Respatller, de planta semicircular, és d'origen islàmic. Al costat de la Torre del Cap de l'Altar, tenien la funció de defendre, com a colossos de maçoneria i morter de calç, l'entrada principal a la... leer más

El visitant ha de saber que la Torre del Respatller, de planta semicircular, és d’origen islàmic. Al costat de la Torre del Cap de l’Altar, tenien la funció de defendre, com a colossos de maçoneria i morter de calç, l’entrada principal a la fortalesa de Cullera, situada en el mur oriental del primer albacar o recinte murallat. L’accés, denominat porta falça devés la mar, donava accés a un corredor en forma de colzada generada entre la fortalesa i la barbacana—estructura defensiva que servia de suport al mur de contorn— on precisament s’ubica esta torre.

Així mateix, el visitant ha de conéixer que la planta i la tècnica de construcció, a les quals s’afigen els resultats de les excavacions arqueològiques, en certifiquen l’antiguitat i la situen en l‘època del desmembrament del califat de Còrdova, amb Hisham II al cap, i la formació de xicotets regnes independents—l’anomenada primera taifa—, a inicis del segle XI. La similitud amb les torres semicirculars del mateix període de la ciutat de València és sorprenent.

Estem alerta, visitant, perquè l’explicació ho necessita. Durant el procés d’excavació arqueològica s’hi van detectar diferents moments d‘ús amb diverses remodelacions en funció de les vicissituds històriques que van posar en perill la integritat dels seus habitants. Durant el més antic, corresponent als segles XIV al XVI, es va anul•lar l’accés original a la torre que es feia des del que hui és la Capella—anteriorment edifici islàmic—, com l’atent visitant pot observar en el seu mur sud. En un segon moment, entre els segles XVI al XVIII, s’escometen diverses reformes en tot el castell destinades a defendre Cullera dels atacs pirates. És en este període quan l’accés a la torre comença a realitzar-se des de la porta existent a la Sala d’Armes. Les guerres carlines del segle XIX van provocar les últimes reformes ja que la torre es va condicionar amb garites i punts de vigilància que s’anul•larien amb la finalització del conflicte armat i la construcció del santuari a finals del segle XIX.

Una de les primeres possibles referències a esta torre podria ser la menció que apareix en els memorials d’obra del segle XVI, en els quals apareix amb el nom de Torre Redona, i la ubica en la paret de l’església que ix cap a l’albacar. Actualment s’ha pretés recuperar la imatge de torre islàmica mantenint el nivell de la terrassa i el peto defensiu, així com el seu accés original

La Torre de Cap d'Altar—junt amb la Torre del Respatller— tenia la important funció de defensar l'entrada principal a la fortalesa de Cullera que, justament, es realitzava per la denominada “porta falça devés la mar”, situada en el mur... leer más

La Torre de Cap d’Altar—junt amb la Torre del Respatller— tenia la important funció de defensar l’entrada principal a la fortalesa de Cullera que, justament, es realitzava per la denominada “porta falça devés la mar”, situada en el mur oriental del primer albacar o recinte protegit, i que donava accés a un corredor recolzat generat entre la fortalesa i la barbacana.

És una torre cantonera de planta semicircular, massissa fins a l’altura del camí de ronda i a la qual s’accedix des de la Sala d’Armes. Per la seua planta, per la tècnica de construcció— maçoneria i morter de calç—, pels resultats de les excavacions arqueològiques, sabem, estimat visitant, que la Torre de Cap d’Altar, de la mateixa manera que la del Respatller o Redona, ha de situar-se en l‘època de desmembrament del califat de Còrdova i la formació de xicotets regnes independents—l’anomenada primera taifa—, a inicis del segle XI. I també, com ocorre amb la Torre del Respatller, la similitud amb les torres semicirculars del mateix període de la ciutat de València és sorprenent.

Actualment, amic visitant, s’ha pretés recuperar l’aspecte de torre islàmica mantenint el nivell de la seua terrassa, el peto defensiu i les espitlleres inferiors. És per això que s’ha hagut d’enderrocar un teuladell del segle XVIII i tapiar una finestra frontal que desfigurava la imatge original. Treballs complicats en benefici d’una torre que ha patit al llarg de la Història adversitats de tot tipus. De manera que, ja durant el regnat de Pere IV, el propi rei, després d’una visita al castell, va ordenar: “S’ha de refer la torre de baix, la que està junt amb l’església”, referència clara a esta Torre de Cap d’Altar que, ja en aquella època del segle XIV, presentava seriosos problemes de manteniment.

El viatger, el visitant, ha de fer un exercici d'imaginació per a entendre que tant l'anomenada Sala de Mar com la coneguda com a vivenda del “casteller”, es van construir durant el segle XVIII sobre les estances medievals del castell,... leer más

El viatger, el visitant, ha de fer un exercici d’imaginació per a entendre que tant l’anomenada Sala de Mar com la coneguda com a vivenda del “casteller”, es van construir durant el segle XVIII sobre les estances medievals del castell, concretament sobre la Capella i la Torre Blanca. Això va suposar una desfiguració total de la morfologia de la fortalesa que va perdre així el seu caràcter militar i la seua pròpia essència original. A més, l’estat de ruïna d’estes estances les va fer irrecuperables, per la qual cosa es va optar —durant el procés de rehabilitació— per recuperar l’aspecte de la fortalesa abans de la seua transformació “domèstica”. Dit d’una altra manera: estes dos dependències, realment impostades sobre l’original, han estat derruïdes. Tot i això, interessa que el visitant sàpia com van ser i quines utilitats van tindre.

L’anomenada Sala del Mar va ser, en realitat, part de la vivenda del “casteller” o ermità, configurada com un habitacle de grans arcades i oberta al pati, ensostrada amb la mateixa coberta, a una aigua, que la Torre Blanca, però prolongada sobre esta sala. La coberta comuna va comportar l’anul•lació del sistema de recollida d’aigua de pluja als aljubs i, per tant, l’anul•lació total del seu funcionament.

L’estança comunicava directament amb el cos superior de la Torre Blanca, a la qual se li va practicar una segona porta després de ser compartimentada interiorment. En la part superior es va construir una cuina per a l’ermità o casteller i, també, per als romers que pujaven per a visitar l’ermita o capella Vella del castell. L’habitació contigua es va utilitzar com a dormitori. Amb l’arribada del segle XX la meitat de la torre es va revestir interiorment de formigó per a allotjar-hi una cisterna.

L’edifici denominat Sagristia, en realitat no ho era. Es tractava d’una construcció rectangular composta de planta baixa, a nivell del pati, i primer pis, a nivell del camí de ronda, de la Sala del Mar i de l’accés a la Torre Blanca amb la qual es comunicava. La Sagristia va funcionar com a hostatgeria per als romers, magatzem i menjador.

Cal afegir, no obstant això, que els treballs d’excavació duts a terme en el subsòl de la Sagristia i en el corredor d’accés al Pati dels Aljubs van aportar un interessant material que permet reconstruir la vida dels habitants del castell. Així podem saber que posseïen un important aixovar domèstic per a realitzar les diferents tasques domèstiques: llibrells, cassoles vidriades i olles. Van aparéixer també plats decorats procedents dels tallers de Manises, Catalunya, Ligúria o la Toscana. S’hi va recuperar abundant material faunístic, conseqüència de la vida domèstica pròpia d’este espai, com caragols, vèrtebres de peix, petxines de mol•luscos i ossos de cabra i bòvid.

La Torre Blanca o Quadrada és una torre de planta quadrangular construïda en tres dels seus costats i adossada en el quart a la muralla islàmica preexistent, sobre la qual es va alçar. La cronologia de la construcció es perd en el temps i,... leer más

La Torre Blanca o Quadrada és una torre de planta quadrangular construïda en tres dels seus costats i adossada en el quart a la muralla islàmica preexistent, sobre la qual es va alçar. La cronologia de la construcció es perd en el temps i, de fet, no està fixada amb exactitud; no obstant això, el material utilitzat— tàpia de formigó i maçoneria—, i la morfologia—torre buida—, ens remeten, possiblement, a l’etapa final de la dominació almohade. En tot cas, la construcció és posterior al segle XI i anterior al XVI, ja que en els memorials d’obra corresponents a este últim segle es relaten obres de remodelació i defensa en el castell—recorde el visitant que és l‘època dels periòdics atacs pirates— i, referint-se a la Torre Blanca, se cita que en ella s’emmagatzemava la pólvora. A més, amb encertada previsió, s’afig que és convenient traslladar-la per a realitzar una millor defensa de la porta principal del castell.

Fem una xicoteta pausa i tractem de cenyir-nos un poc més a la cronologia: ha quedat clarament constatat que serà durant el període final del domini almohade—finals del XII i principis del XIII— quan s’assistix a una gran activitat constructiva en el castell de Cullera, amb la realització de l’actual Torre Major —sobre una altra torre anterior—, la construcció del gran albacar o recinte inferior i de les muralles de la població o raval islàmic. Per este motiu, amic visitant, es considera que és en esta època quan es va construir la Torre Blanca. Així mateix, la peculiar disposició dels merlets dels cantons i els orificis exteriors per a allotjar mantellets (portes basculants de fusta que protegien els defensors dels tirs dels atacants), són molt semblants a la Torre de la Reina Mora o de Santa Anna, la cronologia de la qual va quedar establida —gràcies a una intervenció arqueològica i una restauració recent— en els moments finals de la dominació musulmana.

Admirem la Torre Blanca, que s’alça fins als 16 metres d’alçària, presenta un interior dividit en dos plantes: la inferior a la qual s’ingressa des de la Capella, i la superior a la qual s’accedix des de la terrassa de la Sala del Mar. Posseïx una terrassa emmerletada des d’on s’albira, en tota la seua esplendor, la badia de Cullera. La terrassa està dissenyada per a captar l’aigua de pluja i conduir-la als aljubs.

És molt possible que alguna estança o habitacle del nivell inferior de la Torre Blanca s’utilitzara en algun moment de Sagristia, donant cobertura a les necessitats de la Capella. En la segona meitat del segle XVIII, en les estances de la part superior es va construir una cuina per a l’ermità i per als romers que pujaven a l’antiga ermita del castell, tapiant els merlets i creant un teuladell a una aigua, que va desfigurar el caràcter militar de la talaia.

A més, just davant de la torre es van edificar les anomenades Sala del Mar i Sagristia. La primera era, en realitat, part de la vivenda del “casteller” configurada com a habitacle de grans arcades i oberta al pati. La Sagristia, a més de funcionar com a hostatgeria per als romers, va fer de magatzem i menjador. En el segle XX la meitat de la torre es va revestir interiorment de formigó per a allotjar-hi una cisterna.

Durant els treballs de restauració de la torre es van poder descobrir alguns dels vans originals i sageteres, tornant-li així el seu aspecte inicial. També es va poder conéixer que no estava ensostrada, sinó que posseïa una terrassa emmerletada amb un accés des de la Sala del Mar, mitjançant una escaleta de fusta, i que el sòl de la terrassa tenia una lleugera inclinació per a conduir tota l’aigua de pluja als aljubs— l’emmagatzemament de l’aigua va ser durant molt de temps una necessitat primordial—, per mitjà d’un sistema de canalitzacions ceràmiques encastades en el mur.

Cal aclarir, amic visitant, que el llenç oriental és el tram de muralla que delimita la fortalesa per l'est i que discorre des de la Torre Blanca o Quadrada fins al Baluard. Aclarit este punt, cal dir que el llenç presenta nombroses... leer más

Cal aclarir, amic visitant, que el llenç oriental és el tram de muralla que delimita la fortalesa per l’est i que discorre des de la Torre Blanca o Quadrada fins al Baluard.

Aclarit este punt, cal dir que el llenç presenta nombroses reparacions realitzades al llarg de diversos segles, fruit de les vicissituds històriques, que han deixat empremta en la seua fisonomia, atés que és la part del castell que amb major intensitat va haver de patir atacs enemics, sobretot, durant l‘època de les incursions pirates. De fet, moltes de les obres de reparació cal relacionar-les amb la construcció del Baluard i de la seua terrassa, llocs on es van ubicar peces d’artilleria de caràcter defensiu.

Els treballs d’investigació han posat en relleu que una part del llenç—des de la Torre Blanca al repeu exterior— va ser construït de nou amb maçoneria i morter. No obstant això, la resta del llenç fins al Baluard apareix desdoblat. Açò significa que, sobre una base de tàpia de terra d‘època islàmica, apareix un parament de maçoneria i morter de calç que cobrix la base.

El camí de ronda se situa en la part superior del tram d’este llenç oriental. Este camí de ronda dóna accés al Baluard i des d’allí a la Torre Major. El recorregut presenta una sèrie de merlets de diferents èpoques:
Els situats a l’extrem sud, construïts en tàpia de formigó, sembla que corresponen a l’emmerletat més antic, a l’almohade, si bé, probablement, amb afegits posteriors. Estos merlets conserven orificis en els extrems per a la col•locació de mantellets o batents que cobrixen els merlets, semblants als que apareixen, per exemple, en la Torre Blanca.
Els situats a l’extrem nord presenten una fàbrica diferent, amb maçoneria i rajola, amb espitlleres que recorden les ubicades al mur espitllerat occidental, del segle XVIII.

El visitant ha de saber que, de la mateixa manera que en altres parts del castell, també el llenç es trobava emmascarat per construccions molt més recents que impedien la seua imponent visió. De fet i a manera d’exemple, la intervenció arqueològica va posar de manifest l’existència d’una escala adossada que, des de la zona nord del Pati d’Armes, desembocava en el camí de ronda del llenç oriental.

El visitant trobarà en el Baluard una edificació pròpia del segle XVI. Però serà només en aparença ja que la construcció és, realment, una adaptació a les noves necessitats defensives per l'ús d'armes de foc i la pólvora a partir d'una... leer más

El visitant trobarà en el Baluard una edificació pròpia del segle XVI. Però serà només en aparença ja que la construcció és, realment, una adaptació a les noves necessitats defensives per l‘ús d’armes de foc i la pólvora a partir d’una torre preexistent. Així ho han demostrat les excavacions.

Però, a més, els distints memorials d’obra del s. XVI parlen de l’existència d’una torre (torrió, torrigó, turrijó, turrija, denominacions segons la documentació de l‘època) que és reparada i adaptada per a reconvertir-la en el Baluard. Estes dades són aclaridores a l’hora de situar topogràficament el mencionat Turrijó— que és zona de pas ineludible per a accedir a la Torre de Sueca o Major—, i la seua reconversió en Baluard per a una doble funció: la protecció davant d’un atac pirobalístic i la possibilitat d’emplaçament de peces d’artilleria adequades per a repel•lir qualsevol atac enemic. De fet, en un memorial de 1583 se sol•liciten peces d’artilleria, exactament un sacre, capaç de tirar bales de 4 a 6 lliures—de dos a quatre quilos—, i una mitja colobrina, capaç de llançar projectils de 9 a 12 lliures—entre 5 i 6 quilos—, aproximadament.

Les modificacions del segle XIX, conseqüència directa dels moments convulsos de les guerres carlines, comporten una recrescuda de la plataforma superior del Baluard i això obliga a la construcció d’una escala que elimine la diferència de cota entre el de ronda i la nova plataforma, alhora que es refà parcialment la porta d’accés a la Torre Major. D’estos moments també serien els murs amb espitlleres que actualment exhibix el Baluard.

De la torre anterior, el Turrijó de les fonts, situada davall del Baluard, tenim documentació arqueològica que demostra la cronologia islàmica. Cenyint-nos un poc més, podem assegurar que es tractava d’una torre anterior a l‘època almohade, construïda alhora que la Torre Cap Altar i la Torre Respatller, que podem datar entorn al segle XI. Esta torre de planta semicircular, pot ser observada pel visitant des de l’exterior de la fortalesa emergint des del propi interior del Baluard.

La Torre Major és una torre de planta quadrada, de 15 metres en la base per 16 metres d'alçària. Esta envergadura, imponent, li permet dominar tot el paisatge i controlar el riu Xúquer, per l'oest, i la badia, per l'est. La cronologia de la... leer más

La Torre Major és una torre de planta quadrada, de 15 metres en la base per 16 metres d’alçària. Esta envergadura, imponent, li permet dominar tot el paisatge i controlar el riu Xúquer, per l’oest, i la badia, per l’est.

La cronologia de la Torre Major és molt amplia ja que posseïx reformes de totes les èpoques. L’actual construcció s’erigix sobre una primitiva torre, construïda possiblement entre els segles IX i X, de maçoneria travada amb morter de calç i un entramat de fusta en forma de graella —que el visitant pot observar en el seu interior— i que suposa una característica diferenciadora respecte a altres sistemes constructius que es donaven en tot l’est peninsular islàmic. Potser, el fet que pel riu Xúquer es transportara fusta des de les muntanyes de Conca fins a la desembocadura en Cullera a fi d’abastir les drassanes de Dénia, tinguera molt a veure amb l‘ús de fusta en els sistemes constructius de les torres del Castell de Cullera. Esta torre primigènia es manté fins a finals del segle XII o principis del segle XIII, època en què es construïx l’actual torre de tàpia —ja en època almohade— que forrarà l’anterior de maçoneria. Efectivament, la Torre Major tal com la podem contemplar des del seu exterior és una obra almohade realitzada en tàpia mixta de maçoneria i formigó de calç.

És possible que el visitant haja sentit que la Torre Major ha tingut, al llarg del temps, altres noms. No està equivocat. De fet, la la Torre Major apareix documentada amb diferents noms al llarg de la història. La menció més antiga la trobem en un document de l‘època de Pere el Gran d’Aragó (segle XIII) en el qual se l’anomena Torre Celòquia, és a dir, la més important. En els memorials d’obra del segle XVI, que relaten les obres de fortificació i defensa escomeses en el castell, apareix indistintament amb els nom de Torre de Sueca o Torre Roja. El nom de “Torre de Sueca” es justifica per estar orientat cap aquella població, mentre que el nom “Torre Roja” es deu al color que el morter ric en argila atorga als seus llenços. Aclarit este punt, continuem amb altres dades, també molt interessants.

Per les excavacions arqueològiques realitzades al seu interior, sabem que la torre era massissa fins al nivell d’accés —situat al mateix lloc que en l’actualitat—, que comptava amb una estança voltada i una terrassa coronada amb merlets. Davant de la porta d’entrada a la torre, existia una altra torre —citada en la documentació del segle XVI amb els noms de torrió, turrijó, torrigó o turrija— que era necessari travessar i que defenia el seu accés.

I ara, estimat visitant, un ràpid repàs a la Història per a tractar d’aclarir alguns detalls més. Amb la conquista cristiana a les mans de Jaume I, la meitat del castell va passar a les mans del l’Orde de Sant Joan de l’Hospital, i els hospitalaris van ser els posseïdors de la Torre Major. L’any 1319, la torre passà a mans de l’acabada de crear Orde de Montesa. El castell va ser recuperat, de nou, per a la Corona d’Aragó per Pere IV l’any 1358 i va ser, precisament, durant la guerra entre Castella i Aragó (1356-1369) —també coneguda com la “Guerra dels dos Peres”— quan el castell no sols va patir l’assetjament i conquista dels castellans, sinó que quan va tornar a pertànyer a la Corona d’Aragó, el rei Pere IV va ordenar enderrocar algunes torres i llenços de muralla que es trobaven en mal estat, a conseqüència de la contesa bèl•lica, per a construir noves defenses.

Ja s’ha dit que al llarg del segle XVI s’efectuen algunes reformes en la torre —també en la resta de la fortalesa— per a adaptar-la a les noves exigències defensives derivades, fonamentalment, del perill d’atacs pirates. A l’exterior, s’enderroquen les parets de la terrassa i esta es pavimenta amb una barreja de fragments ceràmics molt triturats i calç. S’alça la terrassa uns 44 centímetres en obra de maçoneria i es condiciona perquè tota l’aigua de pluja es conduïsca als aljubs. El mur de la torre s’alça i s’hi construïxen quinze torretes, dotant-les d’artilleria lleugera. A l’interior, es condiciona l’estança mitjançant el lluït de les parets. La torre que l’antecedia — torrió, turrijó, torrigó o turrija de la qual s’ha parlat abans— s’emmascara i s’oculta amb la construcció del Baluard i la seua plataforma, des d’on s’accediria, a partir d’ara, a la Torre Major. També és en esta època quan es generalitzen els topònims “Torre de Sueca” o “Torre Roja” per a denominar-la en els memorials d’obres.

En el segle XVIII es remodela l’accés que queda un poc més alt en elevar el nivell interior. Paral•lelament es construïx una escala d’accés a la terrassa que, amb tota probabilitat, va substituir la del segle XVI i la d‘època islàmica.

Però, les reformes més importants es van realitzar en el segle XIX. Va ser, concretament, durant la 3a Guerra Carlina quan s’arrasa la coronació de la torre i es construïx el mur espitllerat de la terrassa per a la fuselleria. S’enderroca l’estança voltada que existia des d‘època islàmica, es terraplena tot l’espai, de manera que la torre es convertix en una plataforma per a fuselleria, sense estances interiors, i s’eleva, consegüentment, la porta d’accés. A més, es construïx una escala des de la plataforma del Baluard per a poder salvar la diferència de nivell.

No van acabar les modificacions perquè, finalment, després de les guerres carlines, es van dur a terme les últimes reformes: es van tapiar part de les espitlleres, es va destruir el mur de l’oest per a construir una espadanya i es va cobrir l’espai amb una coberta inclinada a dos aigües invertida, del forjat de la qual encara es poden observar les regates en els murs perimetrals.

La Torre Major, després de tant de trasbals, de profunds estudis i encertada recuperació és, hui en dia, objecte de visita obligada. Esglaia, amic visitant, la visió del seu interior, totalment buit, amb els seus setze metres d’alçària i les restes d’estructures arqueològiques del fons, corresponents a fases d’ocupació tan antiga que es remunta a l‘època ibèrica. I ara, preparem les càmeres fotogràfiques perquè la visita a la terrassa ens oferirà vistes esplèndides dels quatre punts cardinals.

El Castell de Cullera, construït en una zona de clima Mediterrani, amb períodes de pluja curts i de règim irregular, va necessitar, des dels seus orígens, la construcció de cisternes per a l'arreplega d'aigua de pluja que suplira els... leer más

El Castell de Cullera, construït en una zona de clima Mediterrani, amb períodes de pluja curts i de règim irregular, va necessitar, des dels seus orígens, la construcció de cisternes per a l’arreplega d’aigua de pluja que suplira els períodes d’escassetat o necessitat.

En el cas de Castell de Cullera podem admirar, després de la seua recuperació, els dos aljubs o cisternes existents. El seu funcionament, encara que simple, va tindre una vital importància ja que assegurava la subsistència de la guarnició en cas d’assetjament o atac per sorpresa.

Tractem de comprendre el seu funcionament que, per un altre costat seguia el sentit comú i les lleis bàsiques de la física, perquè l’aigua de la pluja que queia sobre les terrasses de la Sala d’Armes i de la Torre Blanca era canalitzada per mitjà de canonades de ceràmica encastades en les parets d’estos edificis, per a anar a parar, per gravitació, als aljubs. Res més simple, estimat visitant i, alhora, més efectiu.

No obstant això, els aljubs o cisternes, construïts en època islàmica, posseïen unes característiques tècniques que encara hui, a pesar de la seua senzillesa, sorprenen per la seua efectivitat. Per començar, la impermeabilització de les parets i del sòl va ser possible mitjançant un lluït molt fi i compacte de calç mesclada amb òxid de ferro que li va proporcionar un to roig argilós característic (anomenat color almagre). A més, per a impedir l’acumulació de brutícia en les juntes, es va afegir una mitja canya que recorria tot el perímetre i un albelló central que arreplegava els solatges de l’aigua i facilitava la neteja i el manteniment.

La coberta, una volta lleugerament apuntada, realitzada amb un entramat de canyes sobre les quals es va abocar el morter, presenta uns orificis laterals que servien d’entrada a l’aigua procedent de les terrasses, i un gran orifici central, des d’on arrancava el brocal del pou, que permetia l’extracció de l’aigua per mitjà d’una corriola amb un poal.

Els dos aljubs se situaven en el pati del mateix nom, en una posició perpendicular l’un de l’altre. Ambdós tenien accés per un dels seus costats més curts per a poder descendir al seu interior i així procedir a la neteja i manteniment. Sabem per la documentació que, en origen, es trobaven elevats sobre el paviment del pati, però en el segle XVIII, el pati es va reomplir per a guanyar altura i construir l’edifici denominat Sagristia. D’esta manera els aljubs van quedar ocults i el paviment del nou pati va acabar per cobrir-los totalment.

Els memorials d’obra del segle XVI fan referència als aljubs i al seu estat de conservació. Estes referències indiquen el seu mal estat, sobretot, del més pròxim a la Torre Major. Per estos memorials sabem que es trobava tan deteriorat que no podia albergar ni tan sols tres o quatre pams d’aigua, per la qual cosa van decidir tapiar-lo i anul•lar-lo. Les excavacions arqueològiques realitzades l’any 2009 van descobrir este segon aljub, efectivament tapiat, però intacte. Tant és així que es van localitzar en les parets del seu interior “grafits” a carbonet amb numerals, dibuixos i firmes que s’hi han conservat. Fruit d’esta cegada i anul•lació com a cisterna, va ser el desmunt o eliminació del brocal del pou que permetia extraure l’aigua des del pati. Esta és la raó per la qual, actualment, només es pot admirar un dels brocals conservats.